Ja porto uns quants
dies de pràctiques al SAP i la veritat és que estic ben entusiasmada.
Com a tasques, es
podria dir que hem anat realitzant diverses proves d’avaluació i de seguiment
al conjunt d’alumnes de diferents cursos. Algunes d’aquestes proves són les que
he mencionat en l’anterior entrada, i les fem al grup de nens i nenes de Cicle
Inicial.
La tutora m’ha
ofert una sèrie de llibres i documents per aprendre a interpretar cadascun dels
resultats: tant la figura universal com les proves Teberosky i els dibuixos
obtinguts de la tècnica projectiva H-T-P.
Me n’adono que em
fascina la manera com els nens i nenes dibuixen el que els demanem: un nen o
nena, una persona sota la pluja, un arbre, un arbre imaginari... i en cada cas,
els alumnes ho fan sense problemes i deixant veure, si tens els ulls entrenats,
quina és la seva situació emocional, com s’enfronten a les situacions que
viuen.
Molts se senten
angoixats, estressats i poc ubicats. Amb 6 i 7 anys d’edat ja estan angoixats,
estressats i poc ubicats. És increïble com poden passar desapercebuts aquests
sentiments i emocions i com són d’importants en els seus processos
d’aprenentatge.
Alguns els anem a
cercar per donar resposta a les demandes dels professors. Al·leguen que són
disruptius, que no avancen a l’aula, que no escriuen bé encara i que els costa
molt llegir, que estan desconnectats a l’aula, etc. Aquestes són les demandes
més habituals.
En resposta a
aquestes demandes, el que fa la psicòloga del SAP és determinar quines són les
causes subjacents a aquest “trastorn” del procés d’aprenentatge. I en la
majoria dels casos que hem vist, aquestes causes recauen en una situació
familiar complexa i la manca de recursos emocionals del nen o nena per poder
donar una resposta adequada a les emocions que li generen. Aquesta és la
principal de les causes que fa que els alumnes no avancin adequadament a
l’aula, i també determinen la seva conducta amb els companys i docents.
Continua
impressionant-me el fet que els alumnes, quan venen al despatx de la psicòloga
perquè l’hem anat a trobar, mai ho fan amb neguit o inquietud. Semblen
alleujats per sortir d’aquella aula i anar a un lloc on poden expressar-se i on
són escoltats. És una qüestió, potser, d’energies o de focalitzar l’atenció en
que el nen o nena pugui ser com és i estar com està, sense haver d’emmotllar-se
a un col·lectiu amb qui no s’hi sent identificat en tot moment.
I què fem quan el
nen o nena ens fa saber com se sent? Sovint les seves angoixes són per causes alienes
a la seva voluntat, i per descomptat que els nens i nenes no tenen la
responsabilitat de poder canviar la situació de les seves famílies o el seu
entorn proper, així és que els hem de dotar de recursos que els permetin estar
tranquils i atents a l’entorn escolar, ja que és diferent i molt important,
també, a les seves vides.
És en aquest punt
on comencen, sota el meu parer, les estratègies psicopedagògiques com a mitjà
que possibiliti aquesta superació dels entrebancs per part dels alumnes.
En el cas dels
centres escolars on realitzo les pràctiques, aquestes estratègies
psicopedagògiques les duen a terme la professora d’educació especial, els
docents encarregats del SEP (Suport Escolar Personalitzat), les tutores i
tutors a l’aula i també els docents d’algunes assignatures que poden facilitar
el treball amb aquests alumnes en qüestió, de manera ordinària. Aquest darrer
grup l’han format, en el temps que estic fent les pràctiques, tant la mestra
d’educació física com la de música.
En una altra
entrada del blog descriuré una de les intervencions i estratègies concretes que
he pogut experimentar i que aglutina el conjunt de docents i personal del
centre educatiu, com a mode d’exemple, ja que encara no tinc la informació
necessària.
