Al llarg de tot
aquest trimestre he pogut comprovar, abans de conèixer de manera teòrica, què
és la Pedagogia Sistèmica. Abans n’havia sentit a parlar, però mai fins el
moment, m’havia endinsat en la seva vessant teòrica per a comprendre-la.
És curiós adonar-me
de com m’he sentit de còmoda aquests mesos treballant al costat de la Carme, la
psicòloga que m’ha ensenyat tant i que m’ha permès treballar, experimentar,
reflexionar en veu alta i gaudir-ho en tot moment. M’he sentit còmoda perquè he
trobat la teoria que encaixa amb la meva pràctica, aquella que fonamenta la
praxis i que dona sentit als meus pensaments i reflexions: la Pedagogia
Sistèmica.
Potser m’esperava
aprendre a crear recursos per facilitar l’aprenentatge d’alguns alumnes, a
passar tests i proves estandarditzades, i el que he fet ha estat ben diferent i
ha superat aquestes expectatives.
Què és la
Pedagogia Sistèmica?
Segons Bert
Hellinger, la Pedagogia Sistèmica és un abordatge educatiu que se sustenta en
el paradigma sistèmic-fenomenològic, entès des de la perspectiva dels centres
escolars.
Els seus orígens
parteixen, en certa manera, de la teràpia familiar sistèmica i la psicologia de
la Gestalt. Arrel d’aquests estudis i praxis, Bert Hellinger va trobar una
relació molt directa amb els processos d’aprenentatge i ensenyament que es
produeixen als centres escolars entre els alumnes i els docents.
Aquesta relació
troba la justificació en les següents consideracions:
- Independentment de la major o menor complexitat de la justificació teòrico-pràctica d’aquest paradigma, es tracta d’un plantejament clarament centrar en els objectius fonamentals de l’escola, que tenen a veure amb el fet de que aquest és un espai orientat cap a l’aprenentatge i el benestar dels alumnes.
- Per tal que aquests dos objectius centrals es puguin desenvolupar és indispensable que els pares i mares dels alumnes se sentin reconeguts per la institució i tinguin un lloc de privilegi dins seu, així com que ells donin el seu consentiment perquè l’escola es pugui ocupar dels seus fills respecte els seus processos d’aprenentatge.
- L’escola ha de ser, exclusivament, un espai educatiu, mai en cap cas terapèutic, tot i que determinades intervencions sistèmiques, sovint, comportin moviments terapèutics associats a allò educatiu.
- En el moment en què tots els protagonistes implicats en la tasca educativa miren amb responsabilitat en la direcció de la tasca que els pertoca, els nens i nenes aprenen i es desenvolupen sense grans dificultats.
Segons Mercè
Traveset, psicòloga i terapeuta formada a l’Institut de Psicologia Humanista de
Barcelona, “els principis que aporta la
Pedagogia Sistèmica contribueixen a humanitzar l’educació, a unir la ment i el
cor, a dignificar les arrels i la identitat de totes les persones, a enfortir i
ordenar la complexitat de vincles perquè cadascun estigui en el seu lloc, i
perquè les noves generacions puguin desenvolupar al màxim les seves
potencialitats.”
Aquest és l’enllaç
del blog on aporten molta més informació respecte aquest corrent:
Aquestes teories,
no obstant, són difícils de visualitzar en un context escolar com els que tenim
avui dia a les aules de qualsevol cicle, tant des de l’Educació Infantil fins a
la ESO.
Ningú diu que sigui
senzill, no existeix, com mai ha existit, una vareta màgica que resolgui els
problemes i que faci que tothom, docents, familiars i alumnes vagin a una. No
obstant això, la Pedagogia Sistèmica aporta perspectives realment útils per
treballar els conflictes (tan habituals) d’una manera global i des de l’acceptació
d’aquest conflicte com a una situació de necessitats no cobertes. Si sorgeix un
conflicte és per això, perquè darrera hi ha necessitats no satisfetes, pel que
caldrà preguntar-nos: quines són aquestes necessitats que tenen els alumnes quan
els qualifiquem de conflictius?
Cal canviar la mirada i la intenció, voluntària o involuntària, d’enjudiciar,
i anar més enllà per descobrir quins són els motius i les causes que generen
aquests conflictes.
Recordem que els
objectius dels centres escolars es poden englobar en tres grans eixos: el
desenvolupament i l’aprenentatge dels continguts escolars, la consolidació de
tots els processos de socialització, i la millora del benestar dels alumnes
respecte, per exemple, la seva autoestima.
Així doncs, els
docents haurien d’incorporar al seu perfil una competència significativa en el
coneixement d’allò que pretenen ensenyar i una qualitat humana que els permeti
establir un vincle de reconeixement respecte els seus alumnes, els familiars i
la resta de companys del centre.
Les aules i els
centres escolars, en conjunt, són espais relacionals, sistemes complexos en què
influeixen múltiples circumstàncies que afecten de manera directa a cadascun
dels alumnes i docents. La Pedagogia Sistèmica centra la seva mirada en aquest
context i no tan sols en les manifestacions que posen en evidència algun
conflicte.
Tornant a la
pràctica
Deixant una mica de
banda la teoria que ens aporta aquest paradigma, cal dir que encara queda molt
de camí per aconseguir un enfocament sistèmic, ja que requereix, entre moltes
altres coses, un replantejament de la tasca educativa en els centres escolars i
també un treball personal per part dels equips de docents.
No és senzill,
ningú ho diu, però gràcies a les pràctiques que he realitzat aquests mesos, puc
dir que el considero molt eficient. He pogut veure com alguns mestres, en molt
poc temps, han canviat dinàmiques a l’aula en pro del benestar dels alumnes. He
comprovat com algunes dinàmiques de grup a les aules han canviat arrel d’una
intervenció grupal i el manteniment de certes pautes per part de la tutora de
la classe. He pogut constatar les coherències i les incoherències que es donen
en els diferents centres escolars on he realitzat les pràctiques.
En definitiva, he pogut experimentar com és de meravellosa i
apassionant la vida en els centres escolars, tot i les dificultats que s’hi
viuen...
... i en vull més.
