Reflexions finals – la Pedagogia Sistèmica

Al llarg de tot aquest trimestre he pogut comprovar, abans de conèixer de manera teòrica, què és la Pedagogia Sistèmica. Abans n’havia sentit a parlar, però mai fins el moment, m’havia endinsat en la seva vessant teòrica per a comprendre-la.

És curiós adonar-me de com m’he sentit de còmoda aquests mesos treballant al costat de la Carme, la psicòloga que m’ha ensenyat tant i que m’ha permès treballar, experimentar, reflexionar en veu alta i gaudir-ho en tot moment. M’he sentit còmoda perquè he trobat la teoria que encaixa amb la meva pràctica, aquella que fonamenta la praxis i que dona sentit als meus pensaments i reflexions: la Pedagogia Sistèmica.

Potser m’esperava aprendre a crear recursos per facilitar l’aprenentatge d’alguns alumnes, a passar tests i proves estandarditzades, i el que he fet ha estat ben diferent i ha superat aquestes expectatives.

Què és la Pedagogia Sistèmica?

Segons Bert Hellinger, la Pedagogia Sistèmica és un abordatge educatiu que se sustenta en el paradigma sistèmic-fenomenològic, entès des de la perspectiva dels centres escolars.

Els seus orígens parteixen, en certa manera, de la teràpia familiar sistèmica i la psicologia de la Gestalt. Arrel d’aquests estudis i praxis, Bert Hellinger va trobar una relació molt directa amb els processos d’aprenentatge i ensenyament que es produeixen als centres escolars entre els alumnes i els docents.

Aquesta relació troba la justificació en les següents consideracions:

• Independentment de la major o menor complexitat de la justificació teòrico-pràctica d’aquest paradigma, es tracta d’un plantejament clarament centrar en els objectius fonamentals de l’escola, que tenen a veure amb el fet de que aquest és un espai orientat cap a l’aprenentatge i el benestar dels alumnes.

• Per tal que aquests dos objectius centrals es puguin desenvolupar és indispensable que els pares i mares dels alumnes se sentin reconeguts per la institució i tinguin un lloc de privilegi dins seu, així com que ells donin el seu consentiment perquè l’escola es pugui ocupar dels seus fills respecte els seus processos d’aprenentatge.

• L’escola ha de ser, exclusivament, un espai educatiu, mai en cap cas terapèutic, tot i que determinades intervencions sistèmiques, sovint, comportin moviments terapèutics associats a allò educatiu.

• En el moment en què tots els protagonistes implicats en la tasca educativa miren amb responsabilitat en la direcció de la tasca que els pertoca, els nens i nenes aprenen i es desenvolupen sense grans dificultats.

Segons Mercè Traveset, psicòloga i terapeuta formada a l’Institut de Psicologia Humanista de Barcelona, “els principis que aporta la Pedagogia Sistèmica contribueixen a humanitzar l’educació, a unir la ment i el cor, a dignificar les arrels i la identitat de totes les persones, a enfortir i ordenar la complexitat de vincles perquè cadascun estigui en el seu lloc, i perquè les noves generacions puguin desenvolupar al màxim les seves potencialitats.”

Aquest és l’enllaç del blog on aporten molta més informació respecte aquest corrent:

http://www.mercetravesetbatecs.com/index.html

Aquestes teories, no obstant, són difícils de visualitzar en un context escolar com els que tenim avui dia a les aules de qualsevol cicle, tant des de l’Educació Infantil fins a la ESO.

Ningú diu que sigui senzill, no existeix, com mai ha existit, una vareta màgica que resolgui els problemes i que faci que tothom, docents, familiars i alumnes vagin a una. No obstant això, la Pedagogia Sistèmica aporta perspectives realment útils per treballar els conflictes (tan habituals) d’una manera global i des de l’acceptació d’aquest conflicte com a una situació de necessitats no cobertes. Si sorgeix un conflicte és per això, perquè darrera hi ha necessitats no satisfetes, pel que caldrà preguntar-nos: quines són aquestes necessitats que tenen els alumnes quan els qualifiquem de conflictius?

Cal canviar la mirada i la intenció, voluntària o involuntària, d’enjudiciar, i anar més enllà per descobrir quins són els motius i les causes que generen aquests conflictes.

Recordem que els objectius dels centres escolars es poden englobar en tres grans eixos: el desenvolupament i l’aprenentatge dels continguts escolars, la consolidació de tots els processos de socialització, i la millora del benestar dels alumnes respecte, per exemple, la seva autoestima.

Així doncs, els docents haurien d’incorporar al seu perfil una competència significativa en el coneixement d’allò que pretenen ensenyar i una qualitat humana que els permeti establir un vincle de reconeixement respecte els seus alumnes, els familiars i la resta de companys del centre.

Les aules i els centres escolars, en conjunt, són espais relacionals, sistemes complexos en què influeixen múltiples circumstàncies que afecten de manera directa a cadascun dels alumnes i docents. La Pedagogia Sistèmica centra la seva mirada en aquest context i no tan sols en les manifestacions que posen en evidència algun conflicte.

Tornant a la pràctica

Deixant una mica de banda la teoria que ens aporta aquest paradigma, cal dir que encara queda molt de camí per aconseguir un enfocament sistèmic, ja que requereix, entre moltes altres coses, un replantejament de la tasca educativa en els centres escolars i també un treball personal per part dels equips de docents.

No és senzill, ningú ho diu, però gràcies a les pràctiques que he realitzat aquests mesos, puc dir que el considero molt eficient. He pogut veure com alguns mestres, en molt poc temps, han canviat dinàmiques a l’aula en pro del benestar dels alumnes. He comprovat com algunes dinàmiques de grup a les aules han canviat arrel d’una intervenció grupal i el manteniment de certes pautes per part de la tutora de la classe. He pogut constatar les coherències i les incoherències que es donen en els diferents centres escolars on he realitzat les pràctiques.

En definitiva, he pogut experimentar com és de meravellosa i apassionant la vida en els centres escolars, tot i les dificultats que s’hi viuen...

... i en vull més.